Taula de continguts:
2025 Autora: Daisy Haig | [email protected]. Última modificació: 2025-01-13 07:17
Respiració de peixos
Tot i viure a l’aigua, els peixos necessiten oxigen per viure. A diferència dels habitants de la terra, però, han d’extreure aquest oxigen vital de l’aigua, que és més de 800 vegades més densa que l’aire. Això requereix mecanismes molt eficients per a l'extracció i el pas de grans volums d'aigua (que només conté aproximadament un 5% d'oxigen com aire) per sobre de les superfícies d'absorció.
Per aconseguir-ho, els peixos utilitzen una combinació de la boca (cavitat bucal) i les cobertures i obertures branquials (opercula). Treballant junts, formen una mena de bomba eficient i de baixa potència que manté l’aigua en moviment sobre les superfícies d’absorció de gas de les brànquies.
L’eficiència d’aquest sistema es millora en tenir molta superfície i unes membranes (pell) molt fines a les brànquies. No obstant això, aquestes dues característiques també augmenten els problemes d’osmoregulació, ja que també afavoreixen la pèrdua o la ingesta d’aigua. En conseqüència, totes les espècies han de canviar certa eficiència respiratòria com a compromís per a una correcta osmoregulació.
La sang que passa per les brànquies es bomba en la direcció oposada a l’aigua que flueix sobre aquestes estructures per augmentar l’eficiència de l’absorció d’oxigen. Això també garanteix que el nivell d'oxigen a la sang sigui sempre inferior a l'aigua circumdant, per afavorir la difusió. L’oxigen mateix entra a la sang perquè hi ha menys concentració a la sang que a l’aigua: passa a través de les membranes primes i és recollit per l’hemoglobina als glòbuls vermells, que després es transporta per tot el cos del peix.
A mesura que l’oxigen es transporta a través del cos, es difon a les zones adequades perquè tenen una concentració més alta de diòxid de carboni. És absorbit pels teixits i utilitzat en funcions cel·lulars essencials.
El diòxid de carboni es produeix com a subproducte del metabolisme. Com que és soluble, es difon a la sang que passa i es deixa endur per acabar difonent-se per les parets branquials. Part del diòxid de carboni es pot transportar a la sang com a ions bicarbonat, que s’utilitzen com a part de l’osmoregulació mitjançant el comerç dels ions per sals de clorur a les brànquies.